Avuí he anat a la primera sessió del taller de musicoteràpia. Quan m'estava preparant les coses per marxar, se m'escapava el riure de la quantitat d'accessoris que ens requeria l'activitat. Que si estora, que si algun instrument, que si una manta. I jo ja em veia estirada a terra tapada amb la manta i fent terribles esforços per contenir el riure provocat per la ridícula sensació de veurem en aquella situació al costat d'un parell d'extranys que compartien el mediocre propòsit d'assolir la pau interior. He marxat de casa amb un somriure als llavis i no gaire convençuda.
Ara bé, després de fer la classe, de cantar sense por que faré música amb delit i de manossejar tota mena d'instruments estrambòtics, no puc sinó alegrar-me d'haver-me atrevit a fer el que algú podría considerar com "el ridícul" i començar a conscienciar-me que tots podem fer allò que ens proposem a cada moment, independentment del que pensin els altres. Podem fer el burro i giravoltar d'un cantó a l'altre o podem dansar fins a cansar-nos. Mirar als ulls del que tenim al costat i riure de nosaltres mateixos. Visualitzar que estem en un paradis particular el qual retrobarem sempre que en tinguem ganes. Yes we can!
