vídeo Expressió Corporal

vídeo Marta Iglesias Psicomotricitat

Emotional animals

I am determined to give a new life to this open online space. The basic emotions, that will be the topic. Because I have learnt a significant aspect related to emotional education. Contrarily at what one could think about what emotional education is, we cannot just educate our emotions by changing what we feel, because an emotion is something that we cannot control. It is an innate response that our organism, our physical body, gives as a reaction towards something that demands a quick no thinking action. That is why the totality of the animal world can feel these basic emotions too. So my dogs can experience themselves happiness for going out, sadness for being alone, and anger among each other because both of them want to be the leader. But they cannot reflect about the emotions that they are feeling, they cannot think: “ hey, I am quite happy today because Marta has let us run free, and yeah, that sensation was amazing…”

basically because they do not have complex language to reach that kind of reflection. On the other hand they are just living the present moment without speculating about it, a capacity that is high demanded nowadays, that we often feel trapped by our monkey jumping mind. This trait of being present is a fantastic animal characteristic. They do not spend – or lost- time over thinking about how reality could be understood, managed, controlled. That is part of human cognition, the capacity of reflecting about ourselves and our environment. And that is what leads us to having self-conscious emotions, as are pride, embarrassment, shame…we feel these emotions because we are capable of thinking about ourselves and the possible consequences of our actions , and also because we have been socialized in a determinate world, with certain patterns of behavior, that our caregivers first, and people that surrounds us later, has transmitted us. For that reason the self-conscious emotions are not universal but cultural. You can be proud of yourself here in western society if you individually have reached the success in terms of social recognition, economical security and so on. And in other cultures where the collectivity has more value, you maybe will feel proud of sharing your goals with others with the aim of going forward together. Of course this is not so extreme, but it works as an example to show how our culture also plays a central role in self-conscious emotions shaping. Where I want to go with all of this? I want to be aware of the potential that human beings have processing emotions. We cannot avoid having the basic ones, they are not good or bad but they always have a function. We tent to judge ourselves for having some kind of emotions, and that does not go anywhere. We have to use this second step, the capacity of reflection, to manage these instinctive responses in order to build a more comfortable transition place for us. The thing is do not take anything personally, nether your emotions. Do not blame yourself for feeling them, listen to them and try to find a reasonable explanation to go forward meeting yourself and giving legitimacy to the way you feel. This does not mean that you have to give yourself permission to have hilarious emotions, the emotions are there, and you have the responsibility to manage them with the awareness of knowing more about yourself and treating yourself good.

Silvia Pérez Cruz a l'Atlàntida

Extrema, delicada fins al final de la seva veu, cambiant per tornar-se intensa i potent fins a l'èxtasi. Quins matisos i quina força els que traspúen la veu d'aquesta empordanesa. Deliciós quan veus algú que ha trobat el seu potencial innat, l'ha mimat, treballat i veus com juga amb ell, com te'l regala dalt de l'escenari amb infinites variacions i vascil·lacions del seu riu de veu, que a voltes esdevé una gran cascada que es transforma sobtada en una gota d'aigua que llisca sobre una superfície fina i inacabable. La banda que l'acompanya, tant entregada com ella, prodigiosos instrumentistes que vibren amb cada una de les cançons i acompanyen una Sílvia que és madura i juganera a la vegada, que dirigeix i que dona les gràcies a cada instant. Quin acte de generositat el donar-se d'aquesta manera a si mateixa i al seu do més preuat per mostrar-nos allò que millor sap fer i fer-nos plorar i riure quasi simultàniament. No em cansaria mai de mirar-la i escoltar-la, no sóc objectiva. Toca les cançons de d'11 de novembre, un disc ple d'autodescobriment, d'experimentació i de tristesa transformada en art, ens obsequia amb un parell de cançons de l'immigrasons amb Refree a la descarnada guitarra, acaba amb Gallo negro, gallo rojo, un càntic dels vençuts de la Guerra Civil, que a la seva boca esdevé encara més emotiu, si és possible. Quan algú ho dóna tot, poca cosa pots fer més que valorar-li, però és que si a més a més ho fa amb la qualitat i l'entrega d'aquest tros de dona resulta un plaer redir-se al seu art. El públic d'empeus, fins una altra...em descuido moltes coses, el no fer al·lusió als seus lligams personals que la uneixen amb Vic, la seva gràcia innata per no introduïr les cançons o per presentar-les si vol, la seva defensa de cantar el que es vulgui i com es vulgui, el feeling entre ella i la banda que cuida la seva veu amb el caliu necessari a cada moment, agraïda de passar un diumenge tant emocionalment mogut!

Joan Colomo

No es un concert, és un espectacle. No són interludis el que hi ha entre cançó i cançó, són monòlegs d'un club de la comèdia que surt d'un enginy que no cal rebuscar, que no té cap mèrit per ser parit com és, però els té tots a la vegada.

Un loop destartalat que fa trons insuportables, tecno eixordador que trenca amb tota la dissonància del concert. El tio es notava que venia d'un cap de setmana llarg, que estava de ressaca diumengil. La seva veu contrasta entre quan parla i quan canta, però només un momentet, mentre et fa entrar al seu món que és ric i ple d'interrupcions.

Assaja en directe, diriem. Aquest diumenge ho va fer a la JazzCava, després d'un Dani Llamas entregat. Amb l'arribada del Colom les taules fora que l'aforament apreta. I a cantar i ballar, encara que sigui sense banda. Cada cançó és una nova versió i quina irònica i divertida ràbia que no pari de fer segones veus perquè no pots cantar-la tal i com te la saps al disc. Va cantar les cançons que s'havia apuntat en un paperet, noves i velles, i tots corejavem ballan al son del seu esceptiscisme sarcàstic. El públic participa i riu, s'agraeix. La versió dels Surfing Sirles força bona, la lletra valia la pena tu, però la paladeges més amb l'atmosfera colorista que hi dona en Colomo que amb la cotundència dels autors.

Un bon concert que em va costar una obra de teatre, Qui té por de Virginia Wolf? Tot i això, el trueque s'ho va valer.

escriure alguna cosa

Vull escriure alguna cosa on no hi siguis.
Que tot fos el joc innocent que era al principi i que ningú hagués près mal
ser amiga teva
no enganyar-me
no llepar-me les ferides amb la llengua tan aspre.
aprendre a jugar millor.
Tot és una puta broma.

El temps passa.
L'últim que apagui els llums.