Silvia Pérez Cruz a l'Atlàntida

Extrema, delicada fins al final de la seva veu, cambiant per tornar-se intensa i potent fins a l'èxtasi. Quins matisos i quina força els que traspúen la veu d'aquesta empordanesa. Deliciós quan veus algú que ha trobat el seu potencial innat, l'ha mimat, treballat i veus com juga amb ell, com te'l regala dalt de l'escenari amb infinites variacions i vascil·lacions del seu riu de veu, que a voltes esdevé una gran cascada que es transforma sobtada en una gota d'aigua que llisca sobre una superfície fina i inacabable. La banda que l'acompanya, tant entregada com ella, prodigiosos instrumentistes que vibren amb cada una de les cançons i acompanyen una Sílvia que és madura i juganera a la vegada, que dirigeix i que dona les gràcies a cada instant. Quin acte de generositat el donar-se d'aquesta manera a si mateixa i al seu do més preuat per mostrar-nos allò que millor sap fer i fer-nos plorar i riure quasi simultàniament. No em cansaria mai de mirar-la i escoltar-la, no sóc objectiva. Toca les cançons de d'11 de novembre, un disc ple d'autodescobriment, d'experimentació i de tristesa transformada en art, ens obsequia amb un parell de cançons de l'immigrasons amb Refree a la descarnada guitarra, acaba amb Gallo negro, gallo rojo, un càntic dels vençuts de la Guerra Civil, que a la seva boca esdevé encara més emotiu, si és possible. Quan algú ho dóna tot, poca cosa pots fer més que valorar-li, però és que si a més a més ho fa amb la qualitat i l'entrega d'aquest tros de dona resulta un plaer redir-se al seu art. El públic d'empeus, fins una altra...em descuido moltes coses, el no fer al·lusió als seus lligams personals que la uneixen amb Vic, la seva gràcia innata per no introduïr les cançons o per presentar-les si vol, la seva defensa de cantar el que es vulgui i com es vulgui, el feeling entre ella i la banda que cuida la seva veu amb el caliu necessari a cada moment, agraïda de passar un diumenge tant emocionalment mogut!