Chantal Maillard

Sin embargo
sin embargo
sin embargo
no me fio de mi
nada es permanente
menos lo es la palabra
esto tampoco
esto tampoco
esto tampoco
no me fio
no te fies de quien dice
de quien habla
de lo que se dice
de lo que dices
de lo que digo
no me fies
no te fio

La lucidez es una chispa
un estado de conciencia
las multiplicadas estancias
de la conciencia
que hacen conciencia a las estancias
que se alargan
se prolongan
se continuan
se llama conciencia a aquella continuidad
no me fio
no te fies de las estancias
se estrechan
se acortan
se invaden
desaparecen
la lucidez es un instante entre estancias
ventanas en la monada que es
y permenece bajo la luz del foco
se hace estancia tambien ella
y sufre las mismas convulsiones

Sin embargo
sin embargo
sin embargo
lo que intuyo ahora
se borrara mañana
luego
ahora
apenas se haga pensamiento
conciencia
estancia
atrapamos
la sensacion invade las entrañas
muy abajo
muy adentro
muy homogenio
la atrapamos
y la hacemos eso
sensacion
la nombramos
la describimos
la perdemos
ya no es ella
ya no es eso
ya no es
aun esta ahi
pero no es lo que digo
no lo es apenas
no es lo que oís
no es eso
no os fieis
no me fies
no te fio

De nuevo cae la tarde
vengo a la luz
los colores del otoño vienen del oeste
decia aquel poeta chino
todo mi mundo esta en mi
no me apartare
acojo todos los colores
el estio dentro de mi otoño
porque se que no hay fin
que no habra termino
todo comiença y termina en mi
yo soy el infinito proyecto de mi misma
por encima de mi
me sobrevuelo

Bigott

Veu fosca
humor negre
diu tonteries

un autèntic monstre marí
des de les profunditats de l'oceà

l'onatge se t'endu
per sempre
Al taüt,
amb ell

t'he estat mirant,
el teu somriure

travessa'm l'ànima

"Oh Tirant senyor, e on sou vós ara?

¿Com no sou ací prop perquè pogésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca; jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà; bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant, vet ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! Oh, Tirant, on est tu ara? Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se'n volgués ofegar.

La carn vol carn

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadisos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim anyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i egnorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i qu eaixò no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Llibre de meravelles Ausiàs March

clar de lluna

Pedalava sense rumb aparent, desllissant-se cap a la fosca de la nit, força clara i sense estrelles. Una casa rere l'altra, cadascuna a poques desenes de metres. I en un habitacle en forma de cub i quadra anexa, una llum rectangular dibuixa una finestra.
Encegadors focus i un motor que passa i va cap al rectangle lluminós. Peugeot?
Entres a la ciutat fent ziga-zaga, sense mans, sense cap, sense ganes. Busques sense esperança i fas mal als qui t'estimen. I tot per seguir el rectangle del cub i la quadra.

[...Celles poblades, peludes i despreocupades. Diàfanes i rialleres.
depilades, tenyides, untades, cuidades, emmirallades, intranquil·les celles...]

Torna a casa.

[Llegeix i escriu. És el que sempre tindràs. Fins que perdis la vista. Fins que matis la bogeria. Malaguanyada per seguir-te, amiga traïdora.]

A casa no hi ha ningú. Només ell i la seva ànima, degotant per les parets amarades de buidor. Ninetes espantades? Ja no, desencís als ulls. Obre la finestra i vola. Diria que fa anys que va perdre les ales. Pensa provar-ho. El rectangle lluminós es diluirà algun dia. Haurà de pedalar a les fosques cap a una altra banda. Però encara hi és, allà, reflexiu i esquizofrènicament contradictori. Palesant les poques estrelles del cel aquesta nit.

Torna a casa i no hi ha ningú.