històries

M'encanta la gent que sap explicar històries. Verídiques o no, no és important. Detallades, sincopades, entretallades per especificacions que t'apropen la pel·lícula del contacontes. Ara un to més agut i tensionat que et xiula les orelles ja en estat d'alerta, ara una pausa inquietant i creadora d'espectatives en pocs segons frustrades o culminades. Alguns et fan perdre en un bosc espès de detalls que podrien ser protagonistes d'un poema. D'altres prefereixen la reiteració del desenllaç fatídic o sorprenent, fent pinzellades finals de com es va desfer el nus surrealista.

Què s'ha de tenir per explicar una bona història? Espurnes als ulls. Vigoroses cuques de llum que t'apassionen. Un bon domini, sovint inconscient, de la veu. Pujades i baixades, embalades i frenades, parades en sec. Silenci que parla.

L'aire entra per la finestra. Els peus el noten, fresquet i viu. Llum blanca voreja la cortina ondulant i transparent. Els peus estan contents i vius. Si tens fred, calor, son, gana, dolor, estàs viu.

Asseguda a la taula del bar fumo amb la mà esquerre i bec amb la dreta, i puc canviar mentre et miro. Tu xerres amb un i amb l'altre i no em mires. Mai.
Passo pel teu davant i t'acompanyo per un segon i mig a la teva conversa. Pendent de tu, ni tan sols veus que estic fixada en el teu somriure que em retrova amb allò que sé que he de buscar per mi mateixa. No trobo el lloc on seure i pararme.

Mentre li parlava li mirava als ulls, tota l'estona. Incòmode, massa compromès. No sap dissimular ni vol. Mel i drama!, crida l'ànima egoïsta. Feia algun comentari, perquè no fos dit. No massa incisiu ni complaent, calibrat i amb alguna pretensió.

-Et guardes les millors cartes pel final?

BALADA DEL CONCURSO DE BLOIS

De sed muero al lado de la fuente,
Ardo com oel fuego y doy diente con diente;
En mi país estoy en tierra extraña;
Junto a un brasero tiemblo, al tiempo que me quemo;
Desnudo cual gusano, visto de presidente.
Río al par que lloro, sin esperanza espero,
Encuentro alivio en la desesperación más triste;
Me estoy divirtiendo y sin placer alguno;
Sin fuerza no poder soy poderoso,
Bien acogido, y por todos rechazado.

Nada doy por seguro sino lo más incierto;
Todo oscuro me es, excepto lo evidente;
No tengo duda sino ante cosa cierta;
Por ciencia tengo un súbito accidente;
Lo gano todo y estoy como quien pierde;
Digo al nacer el dia "¡Diosos dé buenas noches!"
Tumbado en el suelo me da miedo caerme;
Cuento con qué vivir y no tengo un ochavo;
Espero una herencia y de nadie soy heredero
Bien acogido, y por todos rechazado.

De nada me preocupo, y estoy siempre afanado
En adquirir riqueas que tampoco ambiciono;
Quien mejor me aconseja es el que más me ofende,
Y del más veraz estimo que me miente.
Amigo mio es quien quiere convencerme
De que un cisne blanco es un cuervo negro.
El que mecausa daño creo que es quin más me ayuda;
Mentira o verdad, hoy todo me es lo mismo;
Todo lo reteno y no sé crear nada,
Bien acogido, y por todos rechazado.

Príncipe clemente, dignaos también saber
Que entiendo mucho, sin juicio ni saber;
Sigo mi idea y acato la ley común.
¿Y qué mas sé todavía? ¿Qué? Las prendas recobrar,
Bien acogido, y por todos rechazado.


François Villon (1431)
Yo soy François, lo qual me pesa
Nacido en París, junto a Pontoise,
Y de la cuerda de una toesa
Sabrá mi cuello que mi culo pesa.

Pètals pòtuls

La tristor t'inflama la mirada
bombolles de llargrimes en estat larvari tintinegen al si del teu esguard

què ho fa?

El res que tot ho agombola. Salts frenètics d'agònica eufòria. Saltirons de pardal acabat de sortir del niu. Beu a cor què vols, ignorant i enfeinat. Mig minut de malaestrugança i l'altre mig d'esperança. Molí rovellat. Grinyol que delata l'amagatall del canvi. 19, 18, 17...0. Busca'l. Més endins que la teva ombra. Més a prop que la teva imatge.

Com ho faig?

malesa, cobdícia, descansa tancada. Dormita marcida la falsa rosada.
Pètals pòtuls prístins prínceps. Preuades primes precioses i prosaiques priscil·les