històries

M'encanta la gent que sap explicar històries. Verídiques o no, no és important. Detallades, sincopades, entretallades per especificacions que t'apropen la pel·lícula del contacontes. Ara un to més agut i tensionat que et xiula les orelles ja en estat d'alerta, ara una pausa inquietant i creadora d'espectatives en pocs segons frustrades o culminades. Alguns et fan perdre en un bosc espès de detalls que podrien ser protagonistes d'un poema. D'altres prefereixen la reiteració del desenllaç fatídic o sorprenent, fent pinzellades finals de com es va desfer el nus surrealista.

Què s'ha de tenir per explicar una bona història? Espurnes als ulls. Vigoroses cuques de llum que t'apassionen. Un bon domini, sovint inconscient, de la veu. Pujades i baixades, embalades i frenades, parades en sec. Silenci que parla.

L'aire entra per la finestra. Els peus el noten, fresquet i viu. Llum blanca voreja la cortina ondulant i transparent. Els peus estan contents i vius. Si tens fred, calor, son, gana, dolor, estàs viu.

Asseguda a la taula del bar fumo amb la mà esquerre i bec amb la dreta, i puc canviar mentre et miro. Tu xerres amb un i amb l'altre i no em mires. Mai.
Passo pel teu davant i t'acompanyo per un segon i mig a la teva conversa. Pendent de tu, ni tan sols veus que estic fixada en el teu somriure que em retrova amb allò que sé que he de buscar per mi mateixa. No trobo el lloc on seure i pararme.

Mentre li parlava li mirava als ulls, tota l'estona. Incòmode, massa compromès. No sap dissimular ni vol. Mel i drama!, crida l'ànima egoïsta. Feia algun comentari, perquè no fos dit. No massa incisiu ni complaent, calibrat i amb alguna pretensió.

-Et guardes les millors cartes pel final?