microrelat

Va sortir de la feina despres de que la impaciència ja hagués arribat al final de la campana de gaos. En aquell moment que t'adones que el temps passa inexorablement i que el moment que tant estaves esperant, el de l'hora de plegar, esta tenint lloc i si et descuides et passarà la mà per la cara sense que ni tan sols li puguis agafar un dit. Que passarà sense pena ni glòria, deixant que la frustració s'assenti sobre els nerviosisme i la il·lusió de fotre el camp i tornar a la teva llibertat.
-Quan esperes massa una cosa sol passar- va concloure com a premissa ja coneguda.

Tot i que el moment àlgid ja hagués passat, no es pensava quedar al curro fins al dia següent, aquella petita frustració se li feia molt més apetitosa...o potser era la gana que tenia perquè ja eren les 3 passades? Amb un cop de cotxe va desfer el camí conduit 8 una jornada laboral abans i es va plantar a casa. Des de fora ja se sentien els crits. Va reflexionar breument i frenètic quina posició havia d'adoptar. Ignorar-ho tot fins que passés la línia que després de tants anys sabia identificar en un plis plas? ficar-se només de trasspassar la porta i deixar clara la seva opinió sobre aquella repetitiva i irresoluble situació? Anar de bones, o de mig bones, o potser emetre un judici ben dur a mode d'intent de reacció d'aturada d'aquella cridòria histèrica. Les possibilitats eren moltes, les havia alternat totes amb el mateix resultat. Merda per tu i per tots. Va decidIr anar de dret a la manduca, tancar la porta de la cuina i ingnorar el tremolor de les parets. Menjar rapid i nervios fins que va arribar el que faltava per acabar d'animar el festival. Ara si que la seva intervenció era pertient. Ferides i visceres per la planta baixa i el gos arraulit sota les meves cames, amb una oida mes sensible encara debia patir mes el tarrabastall. Altre cop la porqueria i els retrets anaven que volaven, remuntant-se a anys i panys enrrere, amb un ressentiment mutuu que jo no havia pogut entendre, i no era perquè no ho havia probat. Només s'explicava per quelcom irracional i asocial. No ho entenia però què li importava a la realitat que palesava una vegada rere l'altra que supera la ficció?

No sabia què fer per rebaixar la tensió. Només quedar-me allà amb paraules baixes, presència dissuasòria que feia que l'odi fos venèric en comptes d'arterial. Hi ha coses que no tenen solució i has de viure amb elles.
-Vaia merda de segona premisa repetida del dia- vaig pensar- és millor que se't passi el moment saborós del temps. Però no pots triar. T'envolta i prou.