El verd de les fulles, el contrast entre el seu perfil i la claror del cel creava uns dibuixos formidables, majestuosos. Les fulles del parc havien caigut al riu creant una manta de grocs i ocres, un llit tranquil i harmònic.

Des de lluny ja la vaig veure, asseguda al banc de davant l'esplanada gran del parc, mirant un esort estrany, com bàsquet però amb la cistella mes alçada. Era quasi impossible marcar, quina poca intrinculis.

-Ei
-Ei hola, com estas?
-Bueno, una mica refredat po tirandillu
-No t'he vist a classe eh pillin?...
-Ia, hem nat a fer uns petes amb l'Ori, el tio esta que trina amb els de casa seu i no sap com sortir-se'n
-Què li passa?
-Re, que se germana s'ha fotut en problemes i ara hi ha un marrón que flipes i ellhi esta pel mig, no sé tia, un merder...
-I tu què?
-Res, mirava aquesta colla, tu entens a què juguen?
-No pas, corren molt i no foten ni un punt!
-Si això pensava jo, que màrtirs, no?
-Ja s'ho faràn...escolta
-Disme
-Segueix en peu lo de divendres?
-Sip!
-Guai, ara aig de pirar, ens veiem divendres?
-Fet!
-Vagi b!
-Fins aviat!


Òstia Òstia Òstia Òstia, per quadruplicat. Era necessari per remarcar l'èmfasi i l'eufòria del moment. Estava pletòric, innundat per dins, feliç joder, el que se'n diu rematadament feliç. Lleuger va recórrer el parc i va arribar a casa sense pensar ni mirar enlloc, només acaronant la sensació que les paraules de la Maria li havien deixat a l'estómac. I ara què faria? O el què és més important, com ho faria?