figurinistes

AL·LEGORIA: A la barca ens espera la vànitas, a tots per anar a remar com galeions. Oh, encara desfigurada vànitas!
AL·LITERACIÓ: Espera'm asseguda sota el teu vel d'atzabeja, zumzumeges baixet i no et sento, sé que hi ets però no t'esolto.
ANACOLUT: quan vindràs? Chuck Berry em faria anar a la gatzoneta?
ANADIPLOSI: dinant amb el sol als ulls, em trobo sovint. Dormint amb un ull obert, em noto sovint. Mirant els fotogrames urbans, m'observo sovint. HO FAIG.
ANÀFORA: I què si no em llevo cada matí. Què si el ritme atrapa els meus peus cansats en la vigília més inconscient. Què hi fa que tu no siguis amb mi. Què tens? Diga'm-ho de pressa que et canvio el món.
APÒCOPE: la foto del cole i tu dins del bus, marxes.
ASÍNDETON: mirar-te, tocar-te, sentir com t'allunyes, tot és u, mateixos extrems, es troben, dins meu.

temps de neu

Aquesta primavera

A balquena et miraria,
mes a empentes i rodolins et guaito.
Ulls clucs i plens de nit
que distrauria a trenc d'alba,
a la bestreta i de sobte
i després a pleret,
abastament.
Tot el matí

Et mantindria a redós
de vigílies i turments
ben a l'aguait i vigilant, per aplanar-te el camí
perquè vagis a raure on més et plagui
a regna solta,
lliurement.

I no aniré de mal borràs ni arronsaré el melic
ja no més aquesta primavera.

Que fantàstic, un full en blanc, tot per mi.
Saviesa inexplorada, la que portes amb tu, la que em dibuixa el teu fer.
Honestedat d’aquells que han sentit la vida, injusta i contradictòria, massa aviat
M’aclapara la teva noblesa, m’incites a la llibertat

S’albiren nous horitzons d’enteniment en les teves llunes rialleres
Fotetes i desafiants s’encaren esquivament al dia
Evasiu només en la forma, tan ple i contundent se’m revel•les
que beuria de la font encantadora de la innocència que brolles,
assedegadament.

No compro els teus moviments xulescos,
Furt furtiu cometo i els reinterpreto
Sense joc ni estratègia, ets avui sorpresa estranya
Clara brusquedat de captiu salvatge
També reflexivament temptador
Naturalment exuberant, jove

Balla per mi alguna nit

M’ennovules, m’extasies i m’excites
I si tinc vocació de mantis?
Religiosament assisteixo a l’escola de la vida
Encoratjar el vol d’aquell forjat fluint és fàcil, plaent
Davant la bellesa no puc fer res més que commoure’m
Per bé i per mal
És fantàstic el sacseig del viatge.

encís de desert

Feblesa, m'ensenyes.
Tristesa, m'empenys.
Dolència de viure.
El miratge, creure'ns eterns

sol molts cops
buit quiet mut
caminaràs xop, moll
de la llengua de la nit

murmura la pensa:"amades dunes anímiques que sempre em rescateu"

i un balanceig dels sentits
transforma l'instant
capteniment de l'ànima,
oblida els mals del seu actuar,
viu amb la vida

desert i oasis

el vespre obert

Res del què fas
té sentit
Res, he dit.

lluna plena, ahir
estel fugaç
sense temps per demanar

i avui, què?
què serà de la lluna
cap al tard
amb veu rònega i rústica

apuja el volum.
seu aquí, amb mi
veus?

la muntanya de pedres no és tal
es desfà de sorra.
dos cops millor que un no?

al despertar els teus organs es deturen
ja no es repleguen,
la calor t'aureja i t'embadurna; clara
diàfana o difusa, et despertes

el vespre obert no trigarà
ni la nit venuda a la posta

incomunicació

I malentesos,
dues mirades que es troben,
xoquen.

Mal gust i redundància,
circularitat en cagar-la
estona predestinada.
Mes enllà dels individus,
energíes que es repel·len.

Insatisfacció pausada i insaciable
cada paraula burda pot ser l'última
i res no importa.

Una ànima contrària