Els temps verbals són importants. No pots dir: aquella nit i després: et miru i veig. No!
Els llibres són infernals: No pots dir: me l'he llegit i llavors: l'he entès. No!

Al fons de la clariana, asseguda a les pedres, t'he vist. Amb els teus cabells llargs fins a la cintura esperaves mirant a banda i banda. Algú, un servidor, t'havia citat en aquella hora i aquell lloc del bosc, entre fatjos tardorencs al capvespre de novembre. Poc et pensaves que jo, si és que em coneixies, pogués tenir el teu número. Però havies jugat, havies acceptat entrar en aquella història i molt aviat la intriga es convertiria en por.

Qui deu ser?- pensava mentre resseguia l'aresta de la pedra del costat- l'Àlex no, no té prou imaginació per fer una cosa d'aquestes...el Guillem? potser l'altre dia quan em va dir d'anar a fer un volt ja em volia portar aquí. I si em vol dir que li agradu i no s'atreveix? Però cal que anem tant lluny?! Ja sóm una mica grans no? A més, no fa per ell tot allò que m'ha escrit, tant poètic i reboscat. Ell és més directe no? encara que potser el tema noies...però ja triga massa no?

Ho tenia tot a punt, tot pensat. M'acostaria a poc a poc amb les mans agafades a l'esquena, com aquell qui passeja com si res. Et preguntaria l'hora, perquè potser se m'havia fet tard. I quan busquéssis el mobil a la maleta, i ca, sé molt bé que ara els joves no dueu rellotge, si més no tu, t'he observat i no en portes. Treuré la bossa de la butxaca i amb un gest hàbil ja no hi veuras res. El cloroform farà la resta. I et duré al nostre niu d'amor. Ja ho veuras Clara, t'encantarà tot el què he preparat per tu.

Tu jo no tinc tot el dia, toco el dos que tinc feina per demà i no tindré pas temps. Ja s'ho farà el Guillem, jo he vingut seguint les seves pistes i ara va i no es presenta. Quin covard!- va recollir la maleta de terra i va enfilar la clariana en direcció al poble. I va sentir un soroll de fulles seques. Es va girar i va veure un home de mitjana edat amb una jaqueta que semblava de pell, marró. Amb les mans a la butxaca tot buscant alguna cosa al terra.

Escolta noia, pots venir? m'ha caigut l'anell i com que no duc les ulleres no el veig. Que em podries ajudar maca?

Tot succeï entre les fulles seques de tardor i el seu cruixir.

Aquella nit tots estavem histèrics. Ràpids i incisius, impacients per trencar amb les nostres vides per una estona. Mirades ràpides indicàven que estàvem massa desperts per aguantar-nos, tant a nosaltres mateixos com als nostres propis amics. La cervesa va correr ràpid per sobre el mobiliari i la música ajudava a fer-la ballar coll avall sense problemes. Els licors de l'armariet també van patir una emboscada. Un atac a mà armada que els va deixar secs.

La frequència dels nostres cors creixia però aviat seria l'hora depresiva del pèndol, i això cap dels presents ho podiem permetre. Vam decidir tocar el dos i anar amb altres ànimes fugisseres, sortir al carrer per tancar-se en un local un la música fos ben envolvent i la merda abundant. Allà ens codejariem amb els ulls clucs amb uns i altres, destrossariem el món per sentir que la nostra causa inútil tenia un sentit. Compatriotes de la decadència ens deixarien la seva targeta perquè la sessió de càrdio no parés.

La festa només acabava de començar. Estem a cent i vibrem amb tot. Pots sentir realment el que t'envolta, ara si, ara si que estas viu. I ets sents com mai.

Abans de marxar uns partiu una pessigada que ens queda i fem camí de tortes cap a la quota de contacte sexual setmanal alternat amb música. La porto al cervell a tot volum, m'inunda els sentits, eufòrics. Només em faltaria trobar-te. Trobar-te i follarte tota la nit.

Estires un braç de cop i et claves una hòstia al cap. Et despertes d'un espant!

microrelat

Va sortir de la feina despres de que la impaciència ja hagués arribat al final de la campana de gaos. En aquell moment que t'adones que el temps passa inexorablement i que el moment que tant estaves esperant, el de l'hora de plegar, esta tenint lloc i si et descuides et passarà la mà per la cara sense que ni tan sols li puguis agafar un dit. Que passarà sense pena ni glòria, deixant que la frustració s'assenti sobre els nerviosisme i la il·lusió de fotre el camp i tornar a la teva llibertat.
-Quan esperes massa una cosa sol passar- va concloure com a premissa ja coneguda.

Tot i que el moment àlgid ja hagués passat, no es pensava quedar al curro fins al dia següent, aquella petita frustració se li feia molt més apetitosa...o potser era la gana que tenia perquè ja eren les 3 passades? Amb un cop de cotxe va desfer el camí conduit 8 una jornada laboral abans i es va plantar a casa. Des de fora ja se sentien els crits. Va reflexionar breument i frenètic quina posició havia d'adoptar. Ignorar-ho tot fins que passés la línia que després de tants anys sabia identificar en un plis plas? ficar-se només de trasspassar la porta i deixar clara la seva opinió sobre aquella repetitiva i irresoluble situació? Anar de bones, o de mig bones, o potser emetre un judici ben dur a mode d'intent de reacció d'aturada d'aquella cridòria histèrica. Les possibilitats eren moltes, les havia alternat totes amb el mateix resultat. Merda per tu i per tots. Va decidIr anar de dret a la manduca, tancar la porta de la cuina i ingnorar el tremolor de les parets. Menjar rapid i nervios fins que va arribar el que faltava per acabar d'animar el festival. Ara si que la seva intervenció era pertient. Ferides i visceres per la planta baixa i el gos arraulit sota les meves cames, amb una oida mes sensible encara debia patir mes el tarrabastall. Altre cop la porqueria i els retrets anaven que volaven, remuntant-se a anys i panys enrrere, amb un ressentiment mutuu que jo no havia pogut entendre, i no era perquè no ho havia probat. Només s'explicava per quelcom irracional i asocial. No ho entenia però què li importava a la realitat que palesava una vegada rere l'altra que supera la ficció?

No sabia què fer per rebaixar la tensió. Només quedar-me allà amb paraules baixes, presència dissuasòria que feia que l'odi fos venèric en comptes d'arterial. Hi ha coses que no tenen solució i has de viure amb elles.
-Vaia merda de segona premisa repetida del dia- vaig pensar- és millor que se't passi el moment saborós del temps. Però no pots triar. T'envolta i prou.

Tierra y Libertad

"Si me quieres escribir ya sabes mi paradero"
Milicians del Poum corrent per pobles d'aragó que ja abans semblaven abandonats.
Dones valentes, veritables companyes de la lluita per la llibertat i la revolució.
Brigadistes internacionals que dubten si adherir-se al llavors comunisme d'Stalin, el qual necessita suavitzar les seves maneres a la recerca d'aliançes geoestratètiques.
Un exèrcit al capdavall, una jerarquia militar i disciplinada que s'imposa sobre les milícies realment organitzades assambleariament.
Una guerra perduda i molts morts al sot durant molts anys, tot just ara els començaran a honrrar com a persones.

I una buidor que promet

Aix, tevior que se m'enfila fins a les galtes.
sola soleta sola i amb molt temps per pensar, treure'm la disfressa, arranjar-la, cosir-li els pegats i mirar-me en un mirall intrínsec sense els parracs de sempre.

Els holandesos criden, son escandalosos, i nosaltres se suposa que també. Jo sóc sigilosa i pujo les escales sense fer soroll. lentament i a l'expectativa de què em trobaré al replà.

Desenfilo pensaments i els torno a teixir. I una buidor que promet m'espanta

Res a dir, de moment

Ja em començo a fer meva la ciutat. Vull dir, començo a connectar les plaçes i els carrers. Els parcs no tanquen a les nits, aquest és un bon punt. Els bars estan sempre en estat d'ebullició, alguns van al coffe a fer les postres. Jo passejo arreu. Només veient on va a parar tal o qual carrer.

Es poden fer fotos a cada cantonada, cada racó i bicicleta estan tintats d'una pelicul·la fotogènica a més no poder. Els racons decorats amb verd que s'enfila trencant el roig de la majoria de l'arquitectura. Sense entendre-hi un borrall puc dir que la trobo genial! Com diria l'hereu per i per a les persones...llàstima que aquest eslògan no sigui aplicable a Barna city. Els preus em fallen una mica. I el temps. I...no res, de moment res mes. La biblioteca és impressionant. Plena de sucursaletes.
Res a dir, de moment. Tinc moltes coses al cap, algunes noves que em fan perdre les que tenia...

...suma y sigue...

És un lloc diametralment oposat al punt de referència de tots els foranis, la Central Station. Extens i amb racons i raconets, parcs, llacs, arbres i verd arreu!

Practicant tota mena d'activitats socials hi trobareu tota mena de persones! Amb bici, amb petarreta o a peu pots anar a formar part del paisatge.

Estètica holanesa distingida: barret, mocador al vent, camisa i pseudogavardina. Les noies amb talons pedalen com en Contador mentre amb l'altra ma parlen pel mòbil, fumen o fan tot tipus de treballs manuals (això últim encara no ho he vist però m'ho imagino!!...)