Que fantàstic, un full en blanc, tot per mi.
Saviesa inexplorada, la que portes amb tu, la que em dibuixa el teu fer.
Honestedat d’aquells que han sentit la vida, injusta i contradictòria, massa aviat
M’aclapara la teva noblesa, m’incites a la llibertat

S’albiren nous horitzons d’enteniment en les teves llunes rialleres
Fotetes i desafiants s’encaren esquivament al dia
Evasiu només en la forma, tan ple i contundent se’m revel•les
que beuria de la font encantadora de la innocència que brolles,
assedegadament.

No compro els teus moviments xulescos,
Furt furtiu cometo i els reinterpreto
Sense joc ni estratègia, ets avui sorpresa estranya
Clara brusquedat de captiu salvatge
També reflexivament temptador
Naturalment exuberant, jove

Balla per mi alguna nit

M’ennovules, m’extasies i m’excites
I si tinc vocació de mantis?
Religiosament assisteixo a l’escola de la vida
Encoratjar el vol d’aquell forjat fluint és fàcil, plaent
Davant la bellesa no puc fer res més que commoure’m
Per bé i per mal
És fantàstic el sacseig del viatge.

encís de desert

Feblesa, m'ensenyes.
Tristesa, m'empenys.
Dolència de viure.
El miratge, creure'ns eterns

sol molts cops
buit quiet mut
caminaràs xop, moll
de la llengua de la nit

murmura la pensa:"amades dunes anímiques que sempre em rescateu"

i un balanceig dels sentits
transforma l'instant
capteniment de l'ànima,
oblida els mals del seu actuar,
viu amb la vida

desert i oasis

el vespre obert

Res del què fas
té sentit
Res, he dit.

lluna plena, ahir
estel fugaç
sense temps per demanar

i avui, què?
què serà de la lluna
cap al tard
amb veu rònega i rústica

apuja el volum.
seu aquí, amb mi
veus?

la muntanya de pedres no és tal
es desfà de sorra.
dos cops millor que un no?

al despertar els teus organs es deturen
ja no es repleguen,
la calor t'aureja i t'embadurna; clara
diàfana o difusa, et despertes

el vespre obert no trigarà
ni la nit venuda a la posta

incomunicació

I malentesos,
dues mirades que es troben,
xoquen.

Mal gust i redundància,
circularitat en cagar-la
estona predestinada.
Mes enllà dels individus,
energíes que es repel·len.

Insatisfacció pausada i insaciable
cada paraula burda pot ser l'última
i res no importa.

Una ànima contrària

El darrer moviment

Resseguir el contorn, la silueta perfilada a contrallum.
Fina i avellutada a voltes, sempre accidentada i plena de vida.

Respiració sincopada i moviment ondulat,
dibuix entretingut en un tors.

Negre no, que te quiero verde
solet d'ulls o com llunes
parar el temps i només mirar-te
que s'aturi el món ara, la bellesa.
no dir res i sentir-ho tot, la realitat.

Ja m'ho pensaré

Un, dos, tres, ja m’ho he pensat, tinc el tema d’aquesta salvatge opinió, al més pur estil Salvador Sostres, encara que em resultarà difícil assolir el grau de demagògia que destil•len els articles d’aquest jan, que ell ho porta a la sang això de despotricar. Al tema! Serà el masclisme doncs (a partir d’ara dit M). No és d’una actualitat que et crema als dits, però és transversal al temps i a la societat, d’aquelles realitats cícliques amb les quals t’entrebanques una vegada i una altra. Es tracta d’un tros de quòniam que pul•lula amb impunitat per la nostra subconsciència, inculcat també a través d’aquesta part de la ment. La militància d’aquest personatge és àmplia -sóm tots, desenganyem-nos- però d’un temps ençà, en la immediatesa i la superficialitat d’aquesta voràgine impulsiva en la que pretén que visquem el sistema econòmic, el M té un aliat tant descarat com reincident, tan estúpid com capaç de penetrar en les nostres, encara tendres, serradures, i causar-hi estralls. Però és una trencadissa que no ens fa estremir, no fa soroll perquè la publicitat (a partir d’ara P) esta embolcallada amb el vel de la quotidianitat.

L’altre dia, esperant en Segalés, veig una colla de dropos fent ‘la conga’ a la coberta d’un vaixell. Un anunci d’aquells d’un creuer per despilfarrar i posar-te la camisa hawaiana, si home, aquella que et vas comprar a Cancún. Al tema! L’anunci en essència ja era cutre, d’aquells que ja neix mancat d’amor, però el detall a comentar és la mà del paio vestit, en base a l’imaginari internacional, de hawaia, posant la seva grapa al glutis, altrament dit cul, d’una noia força més jove, que curiosament anava en biquini. El rostre de la paia, ingenu, fresc, sensual, bla bla bla, contrastava amb la lascívia del nostre, ja conegut, hawaià (i que em perdonin els hawaians). De manera que la lectura del panell publicitari era: vine al creuer i, com a mínim, veuràs fèmines semi nues amb les quals podràs marcar-te un bailoteo que, si no va a més, podràs recordar a la nit al camerino (i sense enviar cap SMS enlloc).

Dona objecte versus home subjecte. Eva culpable com a instrument per complaure el gènere humà minoritari. Emotiva, animal, agressiva o dòcil, dolça com un petó o puta com una dona puta, però sempre dona com a possessió, com a trofeu. Veig dones que s’emmirallen en la P, i homes que les posseeixen sense estimar-les. En contraposició i gràcies als deus en els que creus, veig dones que actuen, es mouen, reflexionen, riuen i ploren. Em menjo les postres als seus peus i n’aprenc.

mons paral·lelapípedes

Mons paral·lelapípedes que tronen clamen bramen
Que no només prescriuen que postulen, perviuen


A caballo regalao, gracias puta madre!
Ni dentao ni fregao, qui no plora no mama.
Dona-me’l brut que li faré una repassada i andando que és gerundi
És això la vida?

Ay mamaita mia mia mia quién serà
Calla sorretontona meona meona que ya se irà
Que no me voy, que
Vengo a comerme tus asaduras, tiernas y duras
I no se’n va. Mai.

Tics derrotistes, imposicions exògenes
Merdes varies i valls ronses
Janet, Quixot, nostrat, marcit
Estaquirot dels bons, quiet, postrat i parant pompa
Llenti-i-ia somi-i-ia i psicoanalitza’t
El Grau de bogeria promet, escandalitza’t!