l'atració no és biològica

Nedava a la piscina, fent 25 metres amunt i avall, ara d’esquena, ara de crol enmig del bullici dels nens que fan classe de natació a aquelles hores. A mitja tarda la piscina esta força concorreguda i sovint et trobes fent slaloom amb les persones que comparteixen carril amb tu. Ahir era estrany, tenia tot el carril per mi sola. De sobte arribo al final i veig, contrapicat, un àngel caigut del cel. O potser un dimoni, el fet es que era perfecte.

No em faria res que aquest fos el pare dels meus fills, és un dir. El que no em faria res és poder copsar la seva bellesa amb tots els sentits. Vaig pensar que errat anava Schopenhauer i la seva teoria, que diu que ens fixem en les persones i ens en enamorem perquè pensem que tenint descendència amb ells millorarem l’espècie, la voluntat de viure en deia. Jo no em mirava aquell noi amb una finalitat reproductiva, ni tan sols amb una pretensió carnal. Només que en aquell moment m’hagués agradat estudiar fotografia artística i proposar-li una feineta. Crec que el món ha de poder gaudir d’aquesta poesia visual que t’alegra el paisatge.

Assegut al trampolí semblava el pensador de Rodin amb les seves formes ben definides, tampoc massa musculat, que ja se sap que llavors el cervell se’n ressent. Era bellesa en estat pur; pell bruna, ulls clars, cames llargues i fibrades i un tors que tombava d’esquena. Allò bell atrau, sens dubte. Uns dies abans anant amb tren hi havia una noia asseguda al meu davant que duia un vestit blanc tipus eivissenc i lluïa unes cames precioses. Tothom li mirava, tant si era home com dona. Fins-hi-tot una nena petita del costat es va quedar embadalida, sense necessitat de dissimular, davant d’aquella obra d’art. Per suposat que amb ella tampoc m’hi volia reproduir, una cosa d’altra banda un xic impossible, altre cop, l’idealista alemany estava ben equivocat.