Musicoteràpia

Avuí he anat a la primera sessió del taller de musicoteràpia. Quan m'estava preparant les coses per marxar, se m'escapava el riure de la quantitat d'accessoris que ens requeria l'activitat. Que si estora, que si algun instrument, que si una manta. I jo ja em veia estirada a terra tapada amb la manta i fent terribles esforços per contenir el riure provocat per la ridícula sensació de veurem en aquella situació al costat d'un parell d'extranys que compartien el mediocre propòsit d'assolir la pau interior. He marxat de casa amb un somriure als llavis i no gaire convençuda.

Ara bé, després de fer la classe, de cantar sense por que faré música amb delit i de manossejar tota mena d'instruments estrambòtics, no puc sinó alegrar-me d'haver-me atrevit a fer el que algú podría considerar com "el ridícul" i començar a conscienciar-me que tots podem fer allò que ens proposem a cada moment, independentment del que pensin els altres. Podem fer el burro i giravoltar d'un cantó a l'altre o podem dansar fins a cansar-nos. Mirar als ulls del que tenim al costat i riure de nosaltres mateixos. Visualitzar que estem en un paradis particular el qual retrobarem sempre que en tinguem ganes. Yes we can!

Antoni Bassas for president!

Després de 14 anys d'escoltar El Matí de Catalunya Ràdio amb l'Antoni, el programa s'acaba. Segons el seu director i gran periodista per "desavinences amb la direcció de l'emissora que suposaríen un greuge per l'equip i l'audiència" del megazine matinal líder indiscutible pel que fa a les audiències radiofòniques. El divendres 18 es va fer el comiat final, després de dies d'adéus emocionats d'oients d'arreu del pais. La complicitat que s'ha creat en aquesta història és gran. Que algú t'expliqui el món de manera propera i sense subterfugis no passa cada dia. Ja s'ha dit molt, però també jo trobaré a faltar el teu "bon dia són les 7, o 2/4 de 8, o l'hora que sigui.". En aquestes línies no puc agraïr el que ha suposat, personal i col·lectivament, El Matí de Catalunya Ràdio i per això ho deixaré amb un moltes gràcies a tots i perquè no amb un emotiu i pel que copso a l'ambient compartit ANTONI T'ESTIMEM!

Porcs morts al TN

La meva sorpresa creix dia a dia al veure la sibilinitat de "la nostra" per afegir morbo als seus informatius. La més recent a la que vaig apuntar la banya, però no l'última, va ser la notícia de l'accident d'un camió que transportava bestiar porcí cap al seu trist destí, l'escorxador. Però aquell ramat de porcs no habia d'acabar els seus dies tal i com l'acaben la majoria, sino amb un brutal accident que va suposar el dafalliment d'uns quants i, més tard, la mort pèr asfixia de pràcticat la totalitat dels porquets. Així és com van anar les coses. Ara bé, perquè ens hem de menjar els cosos dels pobres animals morts amb la truita de patates del sopar? És necessaria per comprendre la informació veure com arrosseguen els cossos flonjos i sense vida d'aquests dissortats mamífers?

jo no vull veure éssers vius morts gratuïtament, no vull veure com els arrosseguen de mala manera, com una mera mercaderia. Se'm trenca el cor. Sé que existeix però no cal vendre la seva mort. Un accident els va matar abans d'hora, però no sé si de manera més cruel. I ja està, un porc no és una persona, però pateix i no s'han d'aprofitar aquestes imatges per omplir minuts al telenoticies.

L'últim patriarca, veraç o veridic.

Un llibre on realitat i ficció es fonen sota el vel d'allò quotidià que ho avarca tot. Una història en primera persona d'un jo que no cedeix davant les limitacions. El títol és l'Últim Patriarca, un personatge amb un pes important, però no pas el dels ulls testimonials d'aquesta història, que són els veritables protagonistes. La mirada de la filla de Mimoun dibuixa l'acció a les dues parts del llibre.

L'autora, Najat El Hachmi, escriu aquest segon llibre amb una prosa semblant a la del primer 'Jo també sóc catalana', on la jove escriptora narrava la seva arribada a la ciutat dels Sants i les seves il·lusions i decepcions per fer-se un lloc al món a pesar d'un entorn que a voltes la mirava amb ulls estranys. Aquesta vegada el tema e la migració no és l'eix estructural de la novel·la, tot i que n'és un dels factors latents i la deu principal d'on surten els lligams argumentals entre la primera i la segona part. És a dir, entre la vida de Mimoun i la seva família a una i altra banda de l'estret. També sovint, el factor migratori és la causa de les diferències i les incomprensions d'un pare i una filla que conceven el món de diferent manera.

Fins a la pàgina 166 el lector podrà conèixer l'últim patriarca de la família Mimoun, en coneixerà la seva infàcia i la seva adolescència, potser amb la intenció d'humanitzar-lo. De llavors en endavant viurem el dia a dia de la filla 'més estimada', un dia a dia marcat per una relació complexa amb el seu pare, per les particularitats del seu caràcter, un home controlador que no ha après com estimar les persones i ho fa tan malament com sap.

Així doncs, el tema central del llibre és de caire social. És un tema i en són molts a la vegada. Però el que determina la direcció dels esdeveniments és per mi el més important: el canvi en el rol femení, en el sentit de no sotmetre's a un comportament masclista ancorat al passat. A aquest acte de valentia de la protagonista, s'hi sumen els canvis que experimenta en la seva adolescència, amb el greuge de tenir un pare com el que té, i de ser en una ciutat que s'ha de fer seva. Tot junt complica molt més l'agència del personatge protagonista, però l'empenta de la filla de Mimoun la determina cap a l'acció. Fa una antropología d'algú que contempla amb certa distància les costums de la gent de Beni Sidel, i les de la gent on emigra, tot triant amb quins trets definitoris es queda per construir-se a si mateixa.

L'interès que et desperta el llibre és creixent, creix amb la filla de Mimoun que mica en mica va prenent les regnes de la seva pròpia vida. És a mesura que la nena es transforma en dona que el personatge es va tornant més proper i creïble, segurament per emular pertànyer a una realitat que ens és més pròxima.

L'autora busca la complicitat del lector i l'apela per mostrar el comportament ilògic de l'últim patriarca. De què li ve aquesta raresa?l'autora juga un altre cop amb nosaltres justificant les seves excentricitats i la seva actitud violenta per una bofetada que va rebre per part del seu pare quan tenia sis mesos 'plaf!sorda'. Per els de la línia 3 de Renfe hi ha una cita memorable que et fa esbossar una rialla. Al passar per sota un pont (que hi ha a l'alçada del Figaró) el tren alentia la marxa i Mimoun estava acollonit perquè pensava que cauríen, com encara pensem molts. però el seu tiet que ja estava avessat al trajecte li va dir 'no cau, el tren no cau'.

Amb aquestes referències geogràfiques i amb una escriptura planera, la història es dota d'un realisme que fa impossible destriar allò veraç d'allò verídic. Najat El Hachmi fa que els personatges sigin explícits, però no pas plans. El preguntar-se què de tot això deu ser veritat o què no és una constant a tot el llibre, i això sens dubte és senyal de la bona cohesió d'uns ingredients que s'han deixat reposar i s'han mesclat amb uns altress per tal de onstruir un tot amb sentit. Amb només dós llibres, Najat El Hachmi ja ha mostrat un estil propi, per propers llibres quedarà veure com evoluciona aquest estil quan es desvinculi del tema de la immigració que l'ha acompanyat en les seves primeres obres.

Afganistan, dones dins un pou

“La cabra es preocupa per la seva vida i el carnisser per la carn”. Aquesta dita que apareix al film sense més ni més, com una expressió quotidiana del: primer mira per tu i després per tu quan et trobis en circumstàncies adverses, podría ser l’emblema del sentiment que traspúa el llargmetratge de Siddik Barnak.

Ambientada a l’Afganistan dels talibans, la pel·lícula intenta transmetre el totalitarisme d’un règim quen no coneix més lleis i drets que els que ha tergiversat de l’Alcorà. Ho fa a través de la pèrdua obligada de la identitat de la protagonista per poder sobreviure. El seu pare va morira la guerra de Kabul deixant una família de dones que han de subsistir esquivant les prohibicions imposades pels talibans.

Una d’aquestes, l’obligatorietat de portar el burka en els espais públics, amagant l’existència de les dones com si fossin pecat. Durant els ------ minuts que dura Osama tenen lloc moltes accions simbòliques que sovint es caracterítzen per ser passives i resignades. Aquestes representen el silenci que han de guardar les dones en una societat com la que es va viure als anys------

La rutina diària no canvia, si de cas ho fa cap a pitjor. És com un camí plè de penúires del qual no pots sortir si no vols que el mulà de torn et jutgi arbitràriament. Però la voluntat de ser no es pot matar tan fàcilment. La protagonista cultiva el que ella hauria de ser d’amagatotis, i alimenta la seva naturalesa d’infant que conviu extranyament amb l’angoixa, ja adulta, de veure’s en aquesta situació tan difícil.

Felicitat i consum

Una enquesta feta per la Coca-cola, emblema capitalista allà on n’hi hagi, diu que els Catalans som una de les comunitats autònomes mes felices de l’Estat. Un producte com aquest, s’hauria de dedicar a marca, però precisament per això fa aquesta enquesta, perquè sap que quan la gent vegi felicitat el costat de la seva beguda no tindrà gaires problemes per associar una cosa amb l’altra. La felicitat i el consum tenen avui en dia una relació perillosament estreta.

Epicur, el filòsof grec, creia que tots podem trobar una manera de ser feliços, però busquem al lloc equivocat. En aquesta societat, amb tan baixa tolerància a les frustracions, necessitem recórrer a les coses materials per omplir un buit que no ens molestem a esbrinar d’on vé. No tenim temps per saber-ho perquè hem d’aconseguir ser feliços el mes ràpid possible i per sempre.

La felicitat és un estat fugisser que se’ns escapa de les mans, i per omplir les mans buides no serveixen els objectes, sinó l’esforç de cadascú. Ens enganyem consumint, pensant que amb diners s’adquireixen els valors cobejats per aquesta societat. Quan el que caldria és mirar al nostre voltat i treballar per fer la vida el mes agradable possible a les persones estimades, d’aquesta manera nosaltres també serem feliços.

l'atració no és biològica

Nedava a la piscina, fent 25 metres amunt i avall, ara d’esquena, ara de crol enmig del bullici dels nens que fan classe de natació a aquelles hores. A mitja tarda la piscina esta força concorreguda i sovint et trobes fent slaloom amb les persones que comparteixen carril amb tu. Ahir era estrany, tenia tot el carril per mi sola. De sobte arribo al final i veig, contrapicat, un àngel caigut del cel. O potser un dimoni, el fet es que era perfecte.

No em faria res que aquest fos el pare dels meus fills, és un dir. El que no em faria res és poder copsar la seva bellesa amb tots els sentits. Vaig pensar que errat anava Schopenhauer i la seva teoria, que diu que ens fixem en les persones i ens en enamorem perquè pensem que tenint descendència amb ells millorarem l’espècie, la voluntat de viure en deia. Jo no em mirava aquell noi amb una finalitat reproductiva, ni tan sols amb una pretensió carnal. Només que en aquell moment m’hagués agradat estudiar fotografia artística i proposar-li una feineta. Crec que el món ha de poder gaudir d’aquesta poesia visual que t’alegra el paisatge.

Assegut al trampolí semblava el pensador de Rodin amb les seves formes ben definides, tampoc massa musculat, que ja se sap que llavors el cervell se’n ressent. Era bellesa en estat pur; pell bruna, ulls clars, cames llargues i fibrades i un tors que tombava d’esquena. Allò bell atrau, sens dubte. Uns dies abans anant amb tren hi havia una noia asseguda al meu davant que duia un vestit blanc tipus eivissenc i lluïa unes cames precioses. Tothom li mirava, tant si era home com dona. Fins-hi-tot una nena petita del costat es va quedar embadalida, sense necessitat de dissimular, davant d’aquella obra d’art. Per suposat que amb ella tampoc m’hi volia reproduir, una cosa d’altra banda un xic impossible, altre cop, l’idealista alemany estava ben equivocat.

aigua utòpica

Iniciativa per Catalunya Verds és un partit immadur políticament, ho ha demostrat en la solució que s’ha donat a la crisi de l’aigua, tard i malament. A mercè de les seves proclames utòpiques, la dutxa freda de la realitat ha posat en evidència la desunió del partit a l’hora de prendre decisions.

Amb les pluges dels últims dies ha pujat discretament el nivell de les reserves d’aigua. Ara els pantans ronden el 30%. Per aquest motiu, la Plataforma en defensa de l’Ebre s’ha manifestat aquest cap de setmana contra el minitransvasament que es vol fer per portar aigua de boca a Barcelona. La situació ja no és d’emergència sinó d’urgència.

Altre cop, els partits de govern han mostrat discrepàncies entre ells, però també al si de cadascun. Alcaldes d’ICV i dirigents d’Esquerra es van sumar a les demandes de “sentit comú” al govern. A les terres de l’Ebre, demanen la dimissió del conseller de Medi Ambient , Francesc Baltasar. Definitivament, no ha gestionat la situació amb prou diligència.

Les repetides declaracions del conseller Baltasar i els successius desmentits per part del govern han restat credibilitat al conseller del ram. De fet, la falta de crèdit se l’ha guanyat a pols. Dir, després de dos dies de pluja, amb una temporada de sequera com fa anys no s’havia viscut, que ja es poden omplir les piscines, va contra tota lògica d’un ciutadà que veu cada dia per “la nostra” tota l’església del pantà de Sau descoberta i a mercè de les càmeres dels turistes, no hi ha mal que per bé no vingui diuen.

La crisi de l’aigua li ha vingut grossa a Iniciativa. No és el mateix fer d’oposició ecològica que haver de subministrar aigua de boca a l’àrea metropolitana de Barcelona. Joan Herrera és conscient de la mala imatge que la falta d’aigua ha deixat dins del partit. Primer apostaven per un transvasament del Segre, segons diu ell “més reversible” i afegeix, “però òbviament seguim sent antitransvasaments”. Algú li haurà de recordar a Herrera la dita popular que no es pot ser a missa i alhora repicant campanes, que com que Iniciativa és un partit agnòstic potser no se la sap.

En Solves ens dona llargues

Ja deia jo que era massa bonic que una cosa es complis en el termini acordat i tal com marca una llei orgànica, la de l'estatut català.

Ahir es van reunir els responsables d'economia de les comunitats autònomes amb el ministre d'economia Pedro Solbes. Aquest va dir que no creu en dates sagrades, dates sagrades? quins eufemismes que es gasten ara des del gover, serà que no creu en la data que marca una llei...També va dir que el finançament es reformarà, però no perquè ho digui l'estatut, que a aquelles altures de la reunió ja era un paper brut i rebregat al terra, sinó perquè aquesta proposta estaba inclosa al programa electoral. Quin serà el pròxim episodi? Vinga senyors despleguin tot el seu art i passin-se les lleis pel forru dels pantalons que d'aixìo si que en saben.

Hi haurà nou model de finançament?

Sembla que abans del 9 d'agost s'aprovarà un nou model de finançament tal com es va pactar al nou estatut. El procés d'acord començarà sent bilateral, estat-generalitat, i continuarà buscant el concens amb aquelles autonomies que, actualment, reben proporcionalment mes recursos dels que aporten a les arques de l'estat.

Aquest cap de setmana el diari El País es va mullar en aquesta qüestió. Va posar a la secció España, i per tant a mà de tot habitant de l'estat, una infogràfic que evidenciava la falta l'excés de nivellació pel que fa a la redistribució d'impostos a l'Estat Espanyol comparat amb la nivellació Alemanya, que també redistribueix els impostos solidàriament. Ho dire clar, extremadura aporta 75 pomes per habitant i se'n emporta 130 mentre que Catalunya n'aporta 130 i se'n endú 80. Explícid no?

El diari també va recollir opinions d'experts que, efectivament, van corroborar la necessitat d'una nova financiació que tingui en compte les noves necessitats. Aquests vam apostar per més autonomia i corresponsabilitat fiscal, ja que els goberns autonòmics gesionen el 22% dels ingressos per fer front al 36% de les despeses. Tots compartien que el nucli de l'acord serà decidir quins són els serveis que s'han de financiar per tal d'igualar la seva qualitat a tot l'estat.

Esperarem uns mesets a veure com prospera la cosa, però almenys està be que el primer diari de difusió estatal doni cobertura a admetre que el finançament actual és injust.

Nova directora a Tv3

Rosa Cullell, directora de la Corporació Catalana de Mijtans Audiovisuals (CCMA), va proposar al Consell de la Corporació, que Oleguer Sarsanedas continués al capdavant de Catalunya Ràdio, mentre que per dirigir Televisió de Catalunya es va triar Mónica Terribas per unanimitat.

L’editora i presentadora de La Nit al Dia ha acceptat una proposta que fa quatre anys va rebutjar per motius personals i professionals. El programa perdrà sens dubte la marca d’estil que la periodista li conferia, el que no sabem és si la televisió pública de Catalunya el guanyarà. Terribas, en una entrevista al programa de ràdio Versió Rac 1, ja en el nou càrrec, va assegurar que abans de prendre una decisió contra els seus principis dimitirà .

El cert és que té una tasca important per desenvolupar, ja que l’audiència de Tv3 aquest més d’abril ha estat la més baixa de tota la història. A la televisió, tant pública com privada, les audiències manen. A la pública en menor mesura, perquè bona part de la producció es sufraga amb diner públic i per tant no depèn tant de la publicitat. Per altra banda, que una televisió pública perdi cada cop més espectadors, quan se suposa que hauria de representar els interessos dels ciutadans, no és una bona senyal.Potser és que guiant-nos per l’índex d’audiències anem mal fixats. Potser ens hauríem de preocupar com va dir el director de cinema Jacques Fansten, de l’índex de satisfacció. “aquesta mesura, serveix per detectar els espectadors de demà”, va afegir.En una graella televisiva on els programes buits de contingut imperen, la feina del bon periodista destacarà per la seva qualitat. Com va dir la nova directora de Televisió de Catalunya, és amb bon periodisme que s’ha de combatre la televisió escombraria.

Per una Xina unida

Fa 58 anys que les tropes comunistes van envair les províncies orientals del Tibet. En aquella ocasió, amb una victòria fulminant de l’exèrcit xinès, el govern tibetà es va veure obligat a negociar i va demanar ajuda a les Nacions Unides. Llavors, el Tibet no va rebre suports exteriors.

Actualment, la vulneració dels drets humans per part del gegant asiàtic continua. El Jocs Olímpics que se celebraran a Pequín aquest estiu, han propiciat un major interès internacional pel conflicte del Tibet. I Xina, que ha de mostrar la seva millor imatge al món, no vol que els jocs quedin deslluïts per les protestes del poble tibetà.

Com afirma l’Institut d’Estudis de Conflictes i Acció Humanitària, la Xina utilitza l’etiqueta de “assumpte intern” per definir l’ocupació del Tibet. No obstant, el govern xinès s’ha vist obligat a iniciar el diàleg amb representants del govern tibetà per les pressions internacionals, que tampoc no volen posar Xina contra l’espasa i la paret ara que juga un paper important en les relacions econòmiques globals.

Segons l’Institut d’Estudis de Conflictes i Acció Humanitària, el món occidental ignora que hi ha altres ètnies, menys mediàtiques que la liderada per el Dalai Lama, que també es troben sota el control i la repressió del govern xinès. Una d’aquestes és la que formen els musulmans uigures de Xingiang. Xina, per justificar els seus abusos a aquest poble, ha alegat que les forces secessionistes del Turquistan Oriental, com també s’anomena la regió, formen part del terrorisme internacional. D’aquesta manera, governs com el nord americà passen de denunciar l’intent xinès d’emmascarar accions repressives, a col·locar en una llista de terroristes al govern del Partit Islàmic del Turquistán Oriental.

El govern xinès prendrà les mesures necessàries per a representar una Xina unida i oberta al món. La comunitat internacional, com fa 58 anys, no ha près partit en el conflicte.

El projecte de la llei de fosses de Catalunya, pioner a l'estat

El 25 de març d’aquest any el govern de la Generalitat va aprovar el Projecte de llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Es tracta de senyalitzar i identificar les fosses comunes per tal de dignificar les persones que van desaparèixer durant i després de la guerra, independentment de quina fos la seva ideologia, la seva trajectòria personal o de consciència que les va convertir en víctimes.

Amb aquest projecte de llei, es concreta a una moció del Parlament aprovada el març del 2003, que demanava que es localitzessin els desapareguts durant la guerra perquè les noves generacions poguessin “mantenir viva una part de llur memòria”. Els familiars o una entitat dedicada a la recerca de la recuperació de la memòria històrica podran demanar que es faci una exhumació, sempre i quan hi hagin proves documentals, revisades per una comissió assessora i el Departament d’Interior.

El primer cas que reuneix tots els requisits és una fossa situada el municipi de Gurb, que s’exhumarà possiblement després de l’estiu i servirà per establir el procediment a seguir en els altres casos, tenint en compte que a Catalunya hi ha més de 170 fosses comunes.

A la resta de l’estat, l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica, lamenta la falta de desenvolupament de la llei de la Memòria, que “ha deixat les coses tal com estaven”. Pels que esperen trobar els seus familiars, el projecte de llei que s’aprovarà a Catalunya és una fita que esperen que imiti el govern central. En la mateixa direcció, Amnistia Internacional ha criticat el projecte de llei de la Memòria Històrica aprovada pel govern espanyol perquè “ignora els principis de veritat, justícia i reparació” de les víctimes del franquisme i constitueix un “pèssim precedent en la lluita mundial contra la impunitat”