El verd de les fulles, el contrast entre el seu perfil i la claror del cel creava uns dibuixos formidables, majestuosos. Les fulles del parc havien caigut al riu creant una manta de grocs i ocres, un llit tranquil i harmònic.

Des de lluny ja la vaig veure, asseguda al banc de davant l'esplanada gran del parc, mirant un esort estrany, com bàsquet però amb la cistella mes alçada. Era quasi impossible marcar, quina poca intrinculis.

-Ei
-Ei hola, com estas?
-Bueno, una mica refredat po tirandillu
-No t'he vist a classe eh pillin?...
-Ia, hem nat a fer uns petes amb l'Ori, el tio esta que trina amb els de casa seu i no sap com sortir-se'n
-Què li passa?
-Re, que se germana s'ha fotut en problemes i ara hi ha un marrón que flipes i ellhi esta pel mig, no sé tia, un merder...
-I tu què?
-Res, mirava aquesta colla, tu entens a què juguen?
-No pas, corren molt i no foten ni un punt!
-Si això pensava jo, que màrtirs, no?
-Ja s'ho faràn...escolta
-Disme
-Segueix en peu lo de divendres?
-Sip!
-Guai, ara aig de pirar, ens veiem divendres?
-Fet!
-Vagi b!
-Fins aviat!


Òstia Òstia Òstia Òstia, per quadruplicat. Era necessari per remarcar l'èmfasi i l'eufòria del moment. Estava pletòric, innundat per dins, feliç joder, el que se'n diu rematadament feliç. Lleuger va recórrer el parc i va arribar a casa sense pensar ni mirar enlloc, només acaronant la sensació que les paraules de la Maria li havien deixat a l'estómac. I ara què faria? O el què és més important, com ho faria?

Els temps verbals són importants. No pots dir: aquella nit i després: et miru i veig. No!
Els llibres són infernals: No pots dir: me l'he llegit i llavors: l'he entès. No!

Al fons de la clariana, asseguda a les pedres, t'he vist. Amb els teus cabells llargs fins a la cintura esperaves mirant a banda i banda. Algú, un servidor, t'havia citat en aquella hora i aquell lloc del bosc, entre fatjos tardorencs al capvespre de novembre. Poc et pensaves que jo, si és que em coneixies, pogués tenir el teu número. Però havies jugat, havies acceptat entrar en aquella història i molt aviat la intriga es convertiria en por.

Qui deu ser?- pensava mentre resseguia l'aresta de la pedra del costat- l'Àlex no, no té prou imaginació per fer una cosa d'aquestes...el Guillem? potser l'altre dia quan em va dir d'anar a fer un volt ja em volia portar aquí. I si em vol dir que li agradu i no s'atreveix? Però cal que anem tant lluny?! Ja sóm una mica grans no? A més, no fa per ell tot allò que m'ha escrit, tant poètic i reboscat. Ell és més directe no? encara que potser el tema noies...però ja triga massa no?

Ho tenia tot a punt, tot pensat. M'acostaria a poc a poc amb les mans agafades a l'esquena, com aquell qui passeja com si res. Et preguntaria l'hora, perquè potser se m'havia fet tard. I quan busquéssis el mobil a la maleta, i ca, sé molt bé que ara els joves no dueu rellotge, si més no tu, t'he observat i no en portes. Treuré la bossa de la butxaca i amb un gest hàbil ja no hi veuras res. El cloroform farà la resta. I et duré al nostre niu d'amor. Ja ho veuras Clara, t'encantarà tot el què he preparat per tu.

Tu jo no tinc tot el dia, toco el dos que tinc feina per demà i no tindré pas temps. Ja s'ho farà el Guillem, jo he vingut seguint les seves pistes i ara va i no es presenta. Quin covard!- va recollir la maleta de terra i va enfilar la clariana en direcció al poble. I va sentir un soroll de fulles seques. Es va girar i va veure un home de mitjana edat amb una jaqueta que semblava de pell, marró. Amb les mans a la butxaca tot buscant alguna cosa al terra.

Escolta noia, pots venir? m'ha caigut l'anell i com que no duc les ulleres no el veig. Que em podries ajudar maca?

Tot succeï entre les fulles seques de tardor i el seu cruixir.

Aquella nit tots estavem histèrics. Ràpids i incisius, impacients per trencar amb les nostres vides per una estona. Mirades ràpides indicàven que estàvem massa desperts per aguantar-nos, tant a nosaltres mateixos com als nostres propis amics. La cervesa va correr ràpid per sobre el mobiliari i la música ajudava a fer-la ballar coll avall sense problemes. Els licors de l'armariet també van patir una emboscada. Un atac a mà armada que els va deixar secs.

La frequència dels nostres cors creixia però aviat seria l'hora depresiva del pèndol, i això cap dels presents ho podiem permetre. Vam decidir tocar el dos i anar amb altres ànimes fugisseres, sortir al carrer per tancar-se en un local un la música fos ben envolvent i la merda abundant. Allà ens codejariem amb els ulls clucs amb uns i altres, destrossariem el món per sentir que la nostra causa inútil tenia un sentit. Compatriotes de la decadència ens deixarien la seva targeta perquè la sessió de càrdio no parés.

La festa només acabava de començar. Estem a cent i vibrem amb tot. Pots sentir realment el que t'envolta, ara si, ara si que estas viu. I ets sents com mai.

Abans de marxar uns partiu una pessigada que ens queda i fem camí de tortes cap a la quota de contacte sexual setmanal alternat amb música. La porto al cervell a tot volum, m'inunda els sentits, eufòrics. Només em faltaria trobar-te. Trobar-te i follarte tota la nit.

Estires un braç de cop i et claves una hòstia al cap. Et despertes d'un espant!

microrelat

Va sortir de la feina despres de que la impaciència ja hagués arribat al final de la campana de gaos. En aquell moment que t'adones que el temps passa inexorablement i que el moment que tant estaves esperant, el de l'hora de plegar, esta tenint lloc i si et descuides et passarà la mà per la cara sense que ni tan sols li puguis agafar un dit. Que passarà sense pena ni glòria, deixant que la frustració s'assenti sobre els nerviosisme i la il·lusió de fotre el camp i tornar a la teva llibertat.
-Quan esperes massa una cosa sol passar- va concloure com a premissa ja coneguda.

Tot i que el moment àlgid ja hagués passat, no es pensava quedar al curro fins al dia següent, aquella petita frustració se li feia molt més apetitosa...o potser era la gana que tenia perquè ja eren les 3 passades? Amb un cop de cotxe va desfer el camí conduit 8 una jornada laboral abans i es va plantar a casa. Des de fora ja se sentien els crits. Va reflexionar breument i frenètic quina posició havia d'adoptar. Ignorar-ho tot fins que passés la línia que després de tants anys sabia identificar en un plis plas? ficar-se només de trasspassar la porta i deixar clara la seva opinió sobre aquella repetitiva i irresoluble situació? Anar de bones, o de mig bones, o potser emetre un judici ben dur a mode d'intent de reacció d'aturada d'aquella cridòria histèrica. Les possibilitats eren moltes, les havia alternat totes amb el mateix resultat. Merda per tu i per tots. Va decidIr anar de dret a la manduca, tancar la porta de la cuina i ingnorar el tremolor de les parets. Menjar rapid i nervios fins que va arribar el que faltava per acabar d'animar el festival. Ara si que la seva intervenció era pertient. Ferides i visceres per la planta baixa i el gos arraulit sota les meves cames, amb una oida mes sensible encara debia patir mes el tarrabastall. Altre cop la porqueria i els retrets anaven que volaven, remuntant-se a anys i panys enrrere, amb un ressentiment mutuu que jo no havia pogut entendre, i no era perquè no ho havia probat. Només s'explicava per quelcom irracional i asocial. No ho entenia però què li importava a la realitat que palesava una vegada rere l'altra que supera la ficció?

No sabia què fer per rebaixar la tensió. Només quedar-me allà amb paraules baixes, presència dissuasòria que feia que l'odi fos venèric en comptes d'arterial. Hi ha coses que no tenen solució i has de viure amb elles.
-Vaia merda de segona premisa repetida del dia- vaig pensar- és millor que se't passi el moment saborós del temps. Però no pots triar. T'envolta i prou.

Tierra y Libertad

"Si me quieres escribir ya sabes mi paradero"
Milicians del Poum corrent per pobles d'aragó que ja abans semblaven abandonats.
Dones valentes, veritables companyes de la lluita per la llibertat i la revolució.
Brigadistes internacionals que dubten si adherir-se al llavors comunisme d'Stalin, el qual necessita suavitzar les seves maneres a la recerca d'aliançes geoestratètiques.
Un exèrcit al capdavall, una jerarquia militar i disciplinada que s'imposa sobre les milícies realment organitzades assambleariament.
Una guerra perduda i molts morts al sot durant molts anys, tot just ara els començaran a honrrar com a persones.

I una buidor que promet

Aix, tevior que se m'enfila fins a les galtes.
sola soleta sola i amb molt temps per pensar, treure'm la disfressa, arranjar-la, cosir-li els pegats i mirar-me en un mirall intrínsec sense els parracs de sempre.

Els holandesos criden, son escandalosos, i nosaltres se suposa que també. Jo sóc sigilosa i pujo les escales sense fer soroll. lentament i a l'expectativa de què em trobaré al replà.

Desenfilo pensaments i els torno a teixir. I una buidor que promet m'espanta

Res a dir, de moment

Ja em començo a fer meva la ciutat. Vull dir, començo a connectar les plaçes i els carrers. Els parcs no tanquen a les nits, aquest és un bon punt. Els bars estan sempre en estat d'ebullició, alguns van al coffe a fer les postres. Jo passejo arreu. Només veient on va a parar tal o qual carrer.

Es poden fer fotos a cada cantonada, cada racó i bicicleta estan tintats d'una pelicul·la fotogènica a més no poder. Els racons decorats amb verd que s'enfila trencant el roig de la majoria de l'arquitectura. Sense entendre-hi un borrall puc dir que la trobo genial! Com diria l'hereu per i per a les persones...llàstima que aquest eslògan no sigui aplicable a Barna city. Els preus em fallen una mica. I el temps. I...no res, de moment res mes. La biblioteca és impressionant. Plena de sucursaletes.
Res a dir, de moment. Tinc moltes coses al cap, algunes noves que em fan perdre les que tenia...

...suma y sigue...

És un lloc diametralment oposat al punt de referència de tots els foranis, la Central Station. Extens i amb racons i raconets, parcs, llacs, arbres i verd arreu!

Practicant tota mena d'activitats socials hi trobareu tota mena de persones! Amb bici, amb petarreta o a peu pots anar a formar part del paisatge.

Estètica holanesa distingida: barret, mocador al vent, camisa i pseudogavardina. Les noies amb talons pedalen com en Contador mentre amb l'altra ma parlen pel mòbil, fumen o fan tot tipus de treballs manuals (això últim encara no ho he vist però m'ho imagino!!...)

First week

Durant el dia pots experimentar uns cinc estats meteorològics diferents: pluja, vent, sol, xirimiri, ruixat. Aquí ja és tardor.

A les 12 del migdia la gent ja esta fotuda als coffes en un ambient tènue i amagat.

Visc en un contenidor i acoquino money com si ho fés en un palau.

Tinc una troballa de bici després de mig barallarme amb un tio intransigent.

Entenc força i parlo menys

Tot és car i les birres mal servides.

No haig de perdre el meu objectiu de vista.

La ciutat és preciosa, els turistes massa nombrosos, els riders es passen de bojos i jo em trobo en un estat corporal que se'm fa desconegut.

vodka amb cola¿?

Amb llimona
Whisky amb cola
Soroll¡!
Aigua terbola
Mirada velada

Se't dispara
la ment

conill Rosa
Miqui i mini
bessons fets larves retorçant-se
agulles coixes
de mans encaixada

Què et depara
el present?

no wave

La nit més fina, més suau, més fogosa, la millor nit que he viscut mai
Una nit a canvi d'una tristesa eterna que pago cada dia

FUGIR de mi i dels tòpics romàntics que m'atrapen
és el que vull

quina nit.

Que no m'importa res. En estat de letargia permanent.
Que jo vull morir per amor. Vull morir per alguna cosa que em mogui
Moriria per una nit amb tu. veure't, abrassarte un altre cop.
estimarte lentament i per sempre
quin mal la vida. recordarte cada dia
t'estimo sempre
baixa baixa baixa

històries

M'encanta la gent que sap explicar històries. Verídiques o no, no és important. Detallades, sincopades, entretallades per especificacions que t'apropen la pel·lícula del contacontes. Ara un to més agut i tensionat que et xiula les orelles ja en estat d'alerta, ara una pausa inquietant i creadora d'espectatives en pocs segons frustrades o culminades. Alguns et fan perdre en un bosc espès de detalls que podrien ser protagonistes d'un poema. D'altres prefereixen la reiteració del desenllaç fatídic o sorprenent, fent pinzellades finals de com es va desfer el nus surrealista.

Què s'ha de tenir per explicar una bona història? Espurnes als ulls. Vigoroses cuques de llum que t'apassionen. Un bon domini, sovint inconscient, de la veu. Pujades i baixades, embalades i frenades, parades en sec. Silenci que parla.

L'aire entra per la finestra. Els peus el noten, fresquet i viu. Llum blanca voreja la cortina ondulant i transparent. Els peus estan contents i vius. Si tens fred, calor, son, gana, dolor, estàs viu.

Asseguda a la taula del bar fumo amb la mà esquerre i bec amb la dreta, i puc canviar mentre et miro. Tu xerres amb un i amb l'altre i no em mires. Mai.
Passo pel teu davant i t'acompanyo per un segon i mig a la teva conversa. Pendent de tu, ni tan sols veus que estic fixada en el teu somriure que em retrova amb allò que sé que he de buscar per mi mateixa. No trobo el lloc on seure i pararme.

Mentre li parlava li mirava als ulls, tota l'estona. Incòmode, massa compromès. No sap dissimular ni vol. Mel i drama!, crida l'ànima egoïsta. Feia algun comentari, perquè no fos dit. No massa incisiu ni complaent, calibrat i amb alguna pretensió.

-Et guardes les millors cartes pel final?

BALADA DEL CONCURSO DE BLOIS

De sed muero al lado de la fuente,
Ardo com oel fuego y doy diente con diente;
En mi país estoy en tierra extraña;
Junto a un brasero tiemblo, al tiempo que me quemo;
Desnudo cual gusano, visto de presidente.
Río al par que lloro, sin esperanza espero,
Encuentro alivio en la desesperación más triste;
Me estoy divirtiendo y sin placer alguno;
Sin fuerza no poder soy poderoso,
Bien acogido, y por todos rechazado.

Nada doy por seguro sino lo más incierto;
Todo oscuro me es, excepto lo evidente;
No tengo duda sino ante cosa cierta;
Por ciencia tengo un súbito accidente;
Lo gano todo y estoy como quien pierde;
Digo al nacer el dia "¡Diosos dé buenas noches!"
Tumbado en el suelo me da miedo caerme;
Cuento con qué vivir y no tengo un ochavo;
Espero una herencia y de nadie soy heredero
Bien acogido, y por todos rechazado.

De nada me preocupo, y estoy siempre afanado
En adquirir riqueas que tampoco ambiciono;
Quien mejor me aconseja es el que más me ofende,
Y del más veraz estimo que me miente.
Amigo mio es quien quiere convencerme
De que un cisne blanco es un cuervo negro.
El que mecausa daño creo que es quin más me ayuda;
Mentira o verdad, hoy todo me es lo mismo;
Todo lo reteno y no sé crear nada,
Bien acogido, y por todos rechazado.

Príncipe clemente, dignaos también saber
Que entiendo mucho, sin juicio ni saber;
Sigo mi idea y acato la ley común.
¿Y qué mas sé todavía? ¿Qué? Las prendas recobrar,
Bien acogido, y por todos rechazado.


François Villon (1431)
Yo soy François, lo qual me pesa
Nacido en París, junto a Pontoise,
Y de la cuerda de una toesa
Sabrá mi cuello que mi culo pesa.

Pètals pòtuls

La tristor t'inflama la mirada
bombolles de llargrimes en estat larvari tintinegen al si del teu esguard

què ho fa?

El res que tot ho agombola. Salts frenètics d'agònica eufòria. Saltirons de pardal acabat de sortir del niu. Beu a cor què vols, ignorant i enfeinat. Mig minut de malaestrugança i l'altre mig d'esperança. Molí rovellat. Grinyol que delata l'amagatall del canvi. 19, 18, 17...0. Busca'l. Més endins que la teva ombra. Més a prop que la teva imatge.

Com ho faig?

malesa, cobdícia, descansa tancada. Dormita marcida la falsa rosada.
Pètals pòtuls prístins prínceps. Preuades primes precioses i prosaiques priscil·les

voldria...

She's my man
lluna inmensa, tènue i amagada rer un núvol d'estiu
majestuosa.

voldria compartir-te
la felicitat no pot ser moralment arbitrària i subjectiva diu l'Erich Fromm
voldria compartir-la
que fós veritat


pluja que et neteja
i un camí que cal mirar amb ulls nous
un laberint amb moltes sortides
riu de temps finit que et gronxa
ràpids i gorgs
sabaters emprenyadors

La puça

Són ben cruels els qui ens estimen:
puça, amic, amant, especimen
fiblós o adelerat burxanc,
que ens volen i ens dolen la sang

Apollinaire

Chantal Maillard

Sin embargo
sin embargo
sin embargo
no me fio de mi
nada es permanente
menos lo es la palabra
esto tampoco
esto tampoco
esto tampoco
no me fio
no te fies de quien dice
de quien habla
de lo que se dice
de lo que dices
de lo que digo
no me fies
no te fio

La lucidez es una chispa
un estado de conciencia
las multiplicadas estancias
de la conciencia
que hacen conciencia a las estancias
que se alargan
se prolongan
se continuan
se llama conciencia a aquella continuidad
no me fio
no te fies de las estancias
se estrechan
se acortan
se invaden
desaparecen
la lucidez es un instante entre estancias
ventanas en la monada que es
y permenece bajo la luz del foco
se hace estancia tambien ella
y sufre las mismas convulsiones

Sin embargo
sin embargo
sin embargo
lo que intuyo ahora
se borrara mañana
luego
ahora
apenas se haga pensamiento
conciencia
estancia
atrapamos
la sensacion invade las entrañas
muy abajo
muy adentro
muy homogenio
la atrapamos
y la hacemos eso
sensacion
la nombramos
la describimos
la perdemos
ya no es ella
ya no es eso
ya no es
aun esta ahi
pero no es lo que digo
no lo es apenas
no es lo que oís
no es eso
no os fieis
no me fies
no te fio

De nuevo cae la tarde
vengo a la luz
los colores del otoño vienen del oeste
decia aquel poeta chino
todo mi mundo esta en mi
no me apartare
acojo todos los colores
el estio dentro de mi otoño
porque se que no hay fin
que no habra termino
todo comiença y termina en mi
yo soy el infinito proyecto de mi misma
por encima de mi
me sobrevuelo

Bigott

Veu fosca
humor negre
diu tonteries

un autèntic monstre marí
des de les profunditats de l'oceà

l'onatge se t'endu
per sempre
Al taüt,
amb ell

t'he estat mirant,
el teu somriure

travessa'm l'ànima

"Oh Tirant senyor, e on sou vós ara?

¿Com no sou ací prop perquè pogésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca; jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà; bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant, vet ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! Oh, Tirant, on est tu ara? Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se'n volgués ofegar.

La carn vol carn

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadisos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim anyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i egnorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i qu eaixò no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Llibre de meravelles Ausiàs March

clar de lluna

Pedalava sense rumb aparent, desllissant-se cap a la fosca de la nit, força clara i sense estrelles. Una casa rere l'altra, cadascuna a poques desenes de metres. I en un habitacle en forma de cub i quadra anexa, una llum rectangular dibuixa una finestra.
Encegadors focus i un motor que passa i va cap al rectangle lluminós. Peugeot?
Entres a la ciutat fent ziga-zaga, sense mans, sense cap, sense ganes. Busques sense esperança i fas mal als qui t'estimen. I tot per seguir el rectangle del cub i la quadra.

[...Celles poblades, peludes i despreocupades. Diàfanes i rialleres.
depilades, tenyides, untades, cuidades, emmirallades, intranquil·les celles...]

Torna a casa.

[Llegeix i escriu. És el que sempre tindràs. Fins que perdis la vista. Fins que matis la bogeria. Malaguanyada per seguir-te, amiga traïdora.]

A casa no hi ha ningú. Només ell i la seva ànima, degotant per les parets amarades de buidor. Ninetes espantades? Ja no, desencís als ulls. Obre la finestra i vola. Diria que fa anys que va perdre les ales. Pensa provar-ho. El rectangle lluminós es diluirà algun dia. Haurà de pedalar a les fosques cap a una altra banda. Però encara hi és, allà, reflexiu i esquizofrènicament contradictori. Palesant les poques estrelles del cel aquesta nit.

Torna a casa i no hi ha ningú.

Simbolisme instauratiu

Aposta per crear sentit. La llibertat és la poètica de transcendir-se mes enllà del patrò imposat per el cànon i la seva roda:

::::cànon: dissidència: augment de la dissidència i apropiació d'aquesta per part del poder: institucionalització i postulació de nou cànon::::

naturalització antinatural

"Que les desigualtats s'exterioritzin, perfeccionin i sancionin les fa acceptables, les dota d'un vel de faltalitat, eternitat i naturalitat. Allò que s'inscriu a la naturalesa de les coses és perenne [...] i no és psíquicament intolerable."



Ernest Gellner, Naciones y Nacionalismo 1983

Òxid de coure

Bullici i núvols d'òxid de coure,
a punt per descarregar
embriagadora contaminació nocturna,
cablejat disposat per curtcircuitar-se
tot a punt perquè comenci la funció.

Cicles, temps, l'etern retorn dels grecs?
amb 80 anys t'haurà canviat la veu?
ambient rovellat arreu, dins teu.
Busca pacientment, la desesperació és pro activa.
Recerca curiosament i la troballa t'omplirà els ulls.

Potser en un quadre diferent,
però tant infinit com el que ara contemples.

figurinistes

AL·LEGORIA: A la barca ens espera la vànitas, a tots per anar a remar com galeions. Oh, encara desfigurada vànitas!
AL·LITERACIÓ: Espera'm asseguda sota el teu vel d'atzabeja, zumzumeges baixet i no et sento, sé que hi ets però no t'esolto.
ANACOLUT: quan vindràs? Chuck Berry em faria anar a la gatzoneta?
ANADIPLOSI: dinant amb el sol als ulls, em trobo sovint. Dormint amb un ull obert, em noto sovint. Mirant els fotogrames urbans, m'observo sovint. HO FAIG.
ANÀFORA: I què si no em llevo cada matí. Què si el ritme atrapa els meus peus cansats en la vigília més inconscient. Què hi fa que tu no siguis amb mi. Què tens? Diga'm-ho de pressa que et canvio el món.
APÒCOPE: la foto del cole i tu dins del bus, marxes.
ASÍNDETON: mirar-te, tocar-te, sentir com t'allunyes, tot és u, mateixos extrems, es troben, dins meu.

temps de neu

Aquesta primavera

A balquena et miraria,
mes a empentes i rodolins et guaito.
Ulls clucs i plens de nit
que distrauria a trenc d'alba,
a la bestreta i de sobte
i després a pleret,
abastament.
Tot el matí

Et mantindria a redós
de vigílies i turments
ben a l'aguait i vigilant, per aplanar-te el camí
perquè vagis a raure on més et plagui
a regna solta,
lliurement.

I no aniré de mal borràs ni arronsaré el melic
ja no més aquesta primavera.

Que fantàstic, un full en blanc, tot per mi.
Saviesa inexplorada, la que portes amb tu, la que em dibuixa el teu fer.
Honestedat d’aquells que han sentit la vida, injusta i contradictòria, massa aviat
M’aclapara la teva noblesa, m’incites a la llibertat

S’albiren nous horitzons d’enteniment en les teves llunes rialleres
Fotetes i desafiants s’encaren esquivament al dia
Evasiu només en la forma, tan ple i contundent se’m revel•les
que beuria de la font encantadora de la innocència que brolles,
assedegadament.

No compro els teus moviments xulescos,
Furt furtiu cometo i els reinterpreto
Sense joc ni estratègia, ets avui sorpresa estranya
Clara brusquedat de captiu salvatge
També reflexivament temptador
Naturalment exuberant, jove

Balla per mi alguna nit

M’ennovules, m’extasies i m’excites
I si tinc vocació de mantis?
Religiosament assisteixo a l’escola de la vida
Encoratjar el vol d’aquell forjat fluint és fàcil, plaent
Davant la bellesa no puc fer res més que commoure’m
Per bé i per mal
És fantàstic el sacseig del viatge.

encís de desert

Feblesa, m'ensenyes.
Tristesa, m'empenys.
Dolència de viure.
El miratge, creure'ns eterns

sol molts cops
buit quiet mut
caminaràs xop, moll
de la llengua de la nit

murmura la pensa:"amades dunes anímiques que sempre em rescateu"

i un balanceig dels sentits
transforma l'instant
capteniment de l'ànima,
oblida els mals del seu actuar,
viu amb la vida

desert i oasis

el vespre obert

Res del què fas
té sentit
Res, he dit.

lluna plena, ahir
estel fugaç
sense temps per demanar

i avui, què?
què serà de la lluna
cap al tard
amb veu rònega i rústica

apuja el volum.
seu aquí, amb mi
veus?

la muntanya de pedres no és tal
es desfà de sorra.
dos cops millor que un no?

al despertar els teus organs es deturen
ja no es repleguen,
la calor t'aureja i t'embadurna; clara
diàfana o difusa, et despertes

el vespre obert no trigarà
ni la nit venuda a la posta

incomunicació

I malentesos,
dues mirades que es troben,
xoquen.

Mal gust i redundància,
circularitat en cagar-la
estona predestinada.
Mes enllà dels individus,
energíes que es repel·len.

Insatisfacció pausada i insaciable
cada paraula burda pot ser l'última
i res no importa.

Una ànima contrària